Teodor de Mas (Barcelona, 1975) és un economista resident a Sant Cugat compromès amb la divulgació de conceptes econòmics bàsics. Autor de Fer diners (Columna, 2023), ja espera que al setembre es publiqui a la mateixa editorial Gastar diners, la continuació natural d’un llibre que ha venut més de 10.000 exemplars. Amb tot, no es tracta del final del camí, ja que l’autor té pensat…

Després de 10 anys de projectes diversos per separat, Ramon Gasch i jo hem tornat a confluir a Gàngsters de Barcelona. Us en deixo la contraportada escrita per l’editorial i l’acompanyo, així mateix, amb la primera entrevista escrita que ens han fet. Gràcies, Pau Bonastre, per cedir-nos la portada i pàgines centrals de L’Informador de Martorell. En una Barcelona cansada de viure sota el…

Els dies 23 i 24 de gener de 1939 van ser dos dies terribles a Martorell marcats per les explosions, la por i la mort. En aquelles dues dates es produïa la retirada republicana de Martorell i la voladura de ponts d’aquest bàndol per dificultar l’avenç de l’exèrcit franquista. El 23 de gener va estar protagonitzat en gran mesura per l’atac…

A gran part del domini del català, el “quadrúpede de la família dels cànids, espècie Canis familiaris, es coneix com a gos. El mateix Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) que ens defineix així el millor amic de l’home ja ens avisa de seguida, però, que no rep aquest nom a tot arreu on es parla català, per bé que la forma és general al català septentrional, occidental,…

Diumenge passat, 30 de setembre, va traspassar Teresa Amat, nascuda a la Torre de Santa Llúcia de Martorell el 1950. Va viure els últims anys de la seva vida al carrer de Sant Lluís, amb vistes a la seva casa natal, però amb un entorn prou modificat pel pas del temps i dels homes. Responsable del Servei Local de Català Amat…

Ahir vaig parlar amb una parella d’uruguaians que viu a Catalunya fa 18 anys. Ell entén força el català; ella, menys. Tenen dues filles. Una, de 25 anys. L’altra en té 16. Em van explicar que la primera parla el català millor que la segona. “La gran el parla com tu”, em van dir. Com és això possible? Si la primera…

L’estiu passat em va caure a les mans La sonrisa de Mandela, de John Carlin. Una mica com passa amb la majoria de llibres que llegeixes, que els tries a la babalà mentre no fas una recerca específica o et documentes per a una novel·la pròpia. Més tard vaig llegir una obra que el complementa de forma magnífica, Mandela i el general. En…

El 30 de maig d’enguany vaig fer un tuit que va tenir molt d’èxit a X i que avui reprenc per enriquir-lo amb aportacions de diversos tuitaires: “Avui a una pagesa de Martorell (sí, pagesa i de Martorell) li he sentit a dir que no tenia “la bossa d’en Rutxil”. Ho heu sentit mai? Sabeu què vol dir aquesta expressió deliciosa?”…

Em vaig assabentar de la mort d’Àlex Susanna l’endemà que es produís a través del seu amic fraternal Marcel Riera. Un whatsapp breu en què es confirmaven els pitjors pronòstics de fa mesos. Vaig tenir la sort de conèixer Susanna en persona gràcies als premis Vila de Martorell. Ell n’era el president i jo, un dels membres. La deliberació del primer…

Sovint les preguntes més òbvies són les més difícils de respondre. Ens amenacen des d’un què o un per què. Què és la poesia? Per què n’escrius? Són preguntes que van al moll de l’os i que, per tant, evitem respondre i tendim a sepultar sota tones de xarrameca. Per què escriure aquesta novel·la sobre Einstein? La idea va venir arran…

Algú va dir que l’estil és l’home. Si això fos veritat, l’escriptura de Jordi Benavente (JB) es podria definir com a nerviosa, riallera, amb barba, vestida amb roba sense marques visibles i que, quan no corre, fendeix l’aire amb bicicleta, a vegades deixant una estela en forma de fill a la cadireta de darrere. Benavente de petit devia ser un belluguet;…

Presentem a la Biblioteca Martorell el llibre Vertical (Edicions 62, 2018) de Teresa Pascual. Tant el presentador, el poeta Ricard Garcia, com l’autora fan gala d’un nivell intel·lectual superior a la mitjana. Estem tan acostumats a la xerrameca i a la mitjania que s’agraeix un diàleg d’alçada. Quan tanco l’acte, el primer que faig és plànyer-me per la desconnexió entre els diferents territoris…

He trigat tant de temps a escriure a aquest article que n’hi ha almenys tres que se m’han avançat. Un és “El català no suma”, de Laura Marí. Un altre, el de Marta Rojals a Vilaweb, “Quan el català no toca”. Finalment, un tercer article també a El Matí, en aquest cas de Jesús Lana: “Que ens preneu per imbècils?”. Tots tres…

El 21 de novembre, Jordi Boladeras i Sancho, tècnic de normalització lingüística, poeta i escriptor, va dictar la conferència “L’home que no volia la hac” al castell de Pallejà. Com que treballa a normalització lingüística, va escriure “l’home”, per bé que Fabra optava per una altra solució més dràstica: suprimir totes les hacs. Per això el títol de l’article és com…

El compositor nord-americà, artista de ràdio i escriptor Dale Wimbrow (1895-1954) és recordat sobretot pel poema “El paio del vidre”. El vidre és el que té qualsevol mirall i el poema aborda d’una manera molt entenedora la necessitat de ser honest amb un mateix, ja que l’home del mirall ens acompanya cada dia de la nostra vida. L’he traduït en versos…

Sergent John Singer: “Gasejat” (1918) En nombrosos reculls de poemes, aquest consta com un dels preferits dels lectors en llengua anglesa, encara que paradoxalment té per títol unes paraules en llatí. L’expressió llatina del títol prové d’Horaci i, completa, diu dulce et decorum est pro patria mori, és a dir, “és dolç i apropiat morir per la pàtria”. El poeta en va escriure…

El poema “Pensant”, de Walter D. Wintle, té almenys dues peculiaritats. La primera té a veure amb el seu autor, ja que se’n sap ben poca cosa. Tan poca cosa que, de fet, la seva entrada a la Viquipèdia anglesa només recull el següent: que va viure entre finals del segle XIX i principis del XX. Per això fins i tot no és difícil que el…

“Invicte: L’Inexpugnable”, de William Earnst Henley (1849-1903) Des de la nit que m’embolcalla, negra com una mina que creués el món, als improbables deus he d’agrair que resti inexpugnable la meva ànima. Quan m’han urpat terribles circumstàncies no m’ha sentit ningú gemir o cridar. Sota les patacades de l’atzar el meu cap ha sagnat, no s’ha vinclat. Més enllà d’aquest lloc…